Polarització i consens a Catalunya

Hi ha polarització social a Catalunya? Fins a quin punt el “procés independentista” ha portat a la divisió i a la polarització social? Si fos el cas, hi hauria volta enrere en aquest procés de polarització? I, finalment, quines són les decisions polítiques que podrien portar a revertir la tendència polaritzadora cap a una més centrípeta? Segons dades d’enquesta que hem recollit durant el darrer any, juntament amb José Fernández-Albertos (CSIC) i Alexander Kuo (Oxford University), a Catalunya hi ha polarització social al voltant del tema de la independència, que es manifesta en una sèrie d’indicadors. I aquesta polarització afecta principalment dos grups poblacionals: els que estan clarament a favor de la independència o d’una república catalana (aproximadament el 44% de la nostra mostra) i els que estan clarament a favor del manteniment de l’statu quo territorial o de menys autonomia per a Catalunya dins d’Espanya el 20%.

Violència

A Catalunya la polarització no ha arribat a l’extrem que hi hagi gent que cregui legítim l’ús de la violència contra els membres del grup extern, com passa en altres societats en conflicte; tanmateix l’observem, encara que sigui a un nivell d’intensitat baix. En el nostre estudi, mesurem la polarització amb els adjectius que la gent tria per descriure altres persones segons les seves preferències polítiques, o amb declaracions sobre el comfort que senten amb potencials veïns, també segons les seves preferències polítiques. La polarització social no és tan extrema com sovint afirma el partit polític Ciudadanos, que amb accions com la retirada de llaços grocs de la via pública la promou, de fet, però tampoc és del tot inexistent, com afirmen altres actors polítics.

Observem, per exemple, que els independentistes tenen millor concepte i tenen sentiments més favorables cap a altres independentistes que respecte a persones que no són favorables a la independència, i els favorables a l’statu quo, per la seva banda, fan el mateix amb els contraris a la independència. Aquesta polarització social està potenciada per les accions dels partits polítics (per exemple, amb accions com les retirades de llaços grocs), i a la vegada alimenta aquestes posicions polítiques (promocionant la ruptura de canals de diàleg, per exemple). La dinàmica, és, per tant, perversa, en tant que la polarització política i social es retroalimenten, i la cerca de diàleg i de solucions consensuades es fa cada cop més llunyana.

A Catalunya la polarització no ha arribat a l’extrem que hi hagi gent que cregui legítim l’ús de la violència, però l’observem a un nivell d’intensitat baix

En el nostre estudi també trobem, però, que hi ha al voltant d’un 35% d’enquestats que no presenten actituds polaritzades, en el sentit que no tenen estereotips tan marcats respecte als que políticament no pensen com ells, i que, visualment, se situen en un punt intermedi entre els dos pols. Aquest pol intermedi fa que no puguem parlar d’una societat extremadament polaritzada, com seria el cas si només hi hagués dos pols que dividissin la societat pel mig (50%-50%), la qual cosa és una bona notícia des del punt de vista d’anàlisi de conflictes. I és que, tal com han explicat investigadors com ara Joan Maria Esteban i Debraj Ray, com més gran és la polarització social, més alt és el risc de conflicte violent.

A Catalunya aquest bloc social és clau, políticament, ja que pot ser decisiu a l’hora de configurar majories electorals, però també socialment, ja que pot contribuir a portar la societat catalana cap a una menor polarització. Aquest bloc és, tanmateix, el que potser sembla més invisible a la societat catalana, el que fa menys soroll i el que, políticament, sembla tenir menys volada. Això és així, en part, perquè els partits polítics que podrien representar aquest bloc tenen tendència a competir per votants dels altres blocs, i això els hi fa perdre la capacitat moderadora. Per exemple, el PSC d’Iceta, en caure a la temptació de confluir amb el bloc de l’statu quo a fi de no perdre votants per aquella banda ja no és una alternativa creïble per a molts dels votants del bloc intermedi.

A Catalunya hi ha, doncs, tres blocs en què es divideix la gent segons les seves preferències relatives a l’eix territorial. I la posició en cada un d’aquests blocs sembla tenir implicacions pel que fa a les actituds i preferències afectives cap a altres ciutadans. Aquests tres blocs son, a més a més, bastant persistents: en el nostre estudi trobem que no hi ha pràcticament canvis des del desembre de 2017 fins al setembre de 2018, la qual cosa és força sorprenent. Així doncs, mentre alguns partits o blocs parlen d’ampliar la base, això no sembla gens fàcil, ni per als d’un bloc ni per als de l’altre; el bloc intermedi es mostra molt resilient dins de la dinàmica de polarització política, o almenys ho ha estat des del desembre de 2017. Dit altrament, al llarg d’aquests mesos, observem en les nostres enquestes moviments poc significatius de gent d’aquest bloc cap al bloc independentista o cap al bloc de l’statu quo.

Consens pel referèndum

Però a Catalunya hi ha també consens. En les nostres dades, trobem que més del 60% dels enquestats estan en contra de l’empresonament dels polítics i activistes catalans (això inclou una part no negligible dels votants favorables a l’statu quo), i que prop del 80% està a favor d’un referèndum per a resoldre el problema territorial (cf. el 20% que considera que un referèndum sols empitjoraria la situació, dividint encara més la societat catalana).

Un potencial camí per a recosir algunes de les ferides de la societat catalana és treballar pels espais on hi ha un consens, ressaltar els temes que uneixen més que no pas aquells que divideixen. L’escull consisteix a fer-ho davant d’actors polítics d’àmbit estatal que no estan en sintonia amb aquests espais de consens, i que fins i tot tenen incentius per a eliminar-los (el tema del referèndum, per exemple, és directament intractable per a la majoria de partits polítics d’àmbit estatal). Trobar la manera de reduir la polarització de la societat catalana sobre la base dels grans temes aglutinadors, davant d’aquestes influències externes, és probablement un dels grans reptes que tenen els partits polítics catalans ara mateix.